Ísengard, (Angrenost en síndarin), és una immensa fortalesa.
Ísengard fou construïda a la Segona Edat, al voltant del pinacle d'Òrthanc, pels homes de Númenor a l'exili. Es troba situada al nord-oest de Ròhan, protegint els Guals d'Isen de les incursions enemigues a Calenardhon, juntament amb la fortalesa d'Ànglarond, al sud.
El riu Angren (o Isen) neix a Methedras, darrere Ísengard, formant la seva muralla nord. Els altres tres costats estan protegits per una gran muralla, coneguda com el Cercle d'Ísengard, només interrompuda per pas del riu Angren al nord-est, i la porta d'Ísengard al sud, a les dues rives del riu.
Ísengard era un lloc verdós i agradable, ple de camps i arbres regats per l'Angren. Òrthanc estava situat al bell mig.
Tercera Edat[]
Durant la primeria de la Tercera Edat, el territori de Calenardhon es va despoblar, i la darrera tutela d'Orthanc va recaure a Minas Tirith. Ísengard estava protegida per una petita companyia, liderada per un capità hereditari. A poc a poc la relació amb Minas Tirith va anar minvant, fins que al final va desaparèixer.
Després que Cirion, Senescal de Góndor, entregués Calenardhon als éothéod, i es convertís en Ròhan, Ísengard va passar a ser l'única fortalesa que Gòndor conservava al nord d'Ered Nimrais, sense tenir en compte Anòrien, tot i que Góndor se n'havia oblidat. La petita companyia s'havia anat emparellant amb els terrafoscans, fins que a la fi va convertir-se en una fortalesa terrafoscana excepte en el nom. Òrthanc, però, continuava tancada, perquè el Senescal de Góndor era l'únic que en tenia les claus.
L'any 2710 l'últim dels Capitans va morir sense descendència, i durant el regnat del rei Déor de Ròhan, Ísengard va esdevenir clarament hostil vers els Rohirrim. Ísengard es convertí amb la base dels continus atacs dels terrafoscans contra Ròhan durant el regnat del fill de Déor, Gram, fins que durant el regnat del fill de Gram, Helm Mà de Martell, Freca, un senyor terrafoscà, i Wulf, el seu fill, planejaren destruir els Rohirrim. Els Rohirrim van vèncer i van bloquejar Ísengard, ocupant-la temporalment.
Ísengard necessitava una solució definitiva, però Gòndor seguia reclamant-a com una de les Torres del Regne, tot i no tenir suficient força com per poder destinar-hi la guarnició necessària. La solució va presentar-se-li a Beren, Senescal de Gòndor: Sàruman el Blanc havia reaparegut des de l'Est, i s'havia ofert per custodiar Ísengard. Beren li va donar les claus gustosament, i Sàruman s'hi establí. Inicialment, s'hi establí com a Guardià de la Torre, tutelat per Gondor; després la vall va passar a ser coneguda com a Nan Curunir, o La Vall del Mag. L'any 2953, aprofitant el retorn de Sàuron i la distracció resultant dels Senescals, Sàruman es va apropiar d'Ísengard i va passar a ser el Senyor d'Ísengard.
Guerra de l'Anell[]
Durant la Guerra de l'Anell, Ísengard fou la base de les operacions de Sàruman contra els Rohirrim, destrossant la vall i talant-ne tots els arbres. La Vall d'Isengard fou totalment perforada amb pous profunds, utilitzats per crear Uruk-hai i forjar armes. Ísengard va esdevenir la llar d'incomptables Orcs, que Sàruman volia utilitzar per conquerir Ròhan. Finalment, un exèrcit d'ents i d'huorns, liderats per Barbarbrat, atacaren Ísengard, conquerint la fortalesa, tot i que no van poder prendre Òrthanc.
Els hòbbits Meriadoc Brandiboc i Peregrín Tuc, com a nous "vigilants de la porta" reberen el rei Théoden de Ròhan, Àragorn i Gandalf a l'entrada. Sàruman fou interrogat però refusà demanar perdó, i fou posat, jutament amb el seu servent Gríma Llenguadeserp, sota la vigilància d'en Barbarbrat. Després de la caiguda de Sàuron, Sàruman s'escapà d'Ísengard, aprofitant-se de la ira d'en Barbarbrat i enganyant-lo perquè el deixés marxar, deixant, però, les Claus d'Orthanc.
Quarta Edat[]
Durant la Quarta Edat, Ísengard fou reconstruït, i tota la vall fou cedida als Ents. Aquests tiraren a terra les muralles del cercle, i nomenaren el nou bosc com Treegarth d'Òrthanc. Òrthanc tornà a ser una torre del Regne Reunificat del Rei Èlessar. Alguns documents de Tolkien indiquen que ben aviat Ísengard va convertir-se en un important centre de comerç, amb una comunitat Èlfica vibrant. Molts dels Elfs que si assentaren, venien del Bosc Negre, i visqueren al voltant de Fangorn. Tot i això, a finals del segon segle de la Quarta Edat, Faralos, l'últim èlf d'Ísengard, marxà a Lindon.
Vegeu també[]
- Òrthanc
- Destrucció d'Ísengard
| Aquest article conté text extret de l'article Ísengard de la Viquipèdia sota llicència CC-BY-SA (autors) |